# Tú, fuiste mi camino a seguir durante mucho tiempo, aunque ese camino fuera equivocado, yo siempre te seguia. Me pedias que cambiara y yo cambiaba por ti, pensaba que yo era la que tenia defectos, me hacias creer que era lo peor y que yo era la culpable de todo, cuando el que tenia que cambiar eras tú, pero aun asi no me importaba cambiar por ti. Me alejabas del mundo, sin nisiquiera darte cuenta, aunque no lo sepas, me querias solo para ti. Y hoy, si hoy, me doy cuenta de lo tonta que fui, de lo ciega que estaba, contra mas buena eres, mas mala te hacen. Y aunque no lo creas, me jode darme cuenta a estas alturas, ya que estuve a tiempo de alejarme de ese camino mucho antes, pero no, tu seguias siendo mi modelo a seguir, eras todo. Y hoy, sí, puede que te eche de menos, es más, te echo de menos, aunque sé que no te lo mereces..
Pero creeme que no te echaré de menos eternamente (:
domingo, 4 de octubre de 2009
Estes coses pasen.
- Hola. Em diuen Cristina i aquesta es la meua história. Jo tenía 20 anys, era una xica jove i molt normal. Eixia tots els caps de setmana amb les meues amigues de festa, anavem de compres, és a dir, el que fan les xiques de la meua edad.
Treballava en un bar tots els matís de la setmana, i per la vesprada estudiava per a traure'm un cicle formatiu de infermeria, m'encantava la vida dels hospitals desde xicoteta i el meu somni era trevallar en un.
Bé, en el bar en el que jo treballava anava molta gent , quasi era imposible quedar-se amb la cara de tots, pero hi havía un en especial que anava tots el dies, un xic jove, tindria 2 o 3 anys més que jo, no més, i tots el dies anava al bar, pedia la mateixa cosa i es seia en el mateix lloc a la mateixa hora, era curiós.
Era un xic molt guapo, la veritat, i de vegades em mirava amb eixos ulls oscurs, quasi negres, que penetraven a qualsevol persona.
Un dia, no sé com ni perqué el xic es va arrimar a on jo estava i em va parlar. Em va dir que li deien David i que feia molts mesos que es fixava en mi peró que mai es va atrevir a acostar-se.
Desde eixe dia, parlavem tots el dies i de vegades eixiem alguna nit, era meravellós, no hi havia cap xic igual.
Ja portavem dos anys junts i tot era perfecte, tan perecte que ens vam anar a viure junts. Molta gent em deia que era una bogeria, pero jo estava tan enamorada que volia passar tot el temps possible al seu costat.
El temps pasava i ja portavem tres anys junts. El temps al seu costat passava volant.
Un dia, em va portar a un restaurant super luxós, que ni jo mateixa podia permetre'm. I sí, les coses erem com jo pensava, em va pedir matrimoni, la felicitat se m'eixia per les orelles. Li vaig dir que sí sin pensar-ho dues vegades. Ma mare i les meues amigues em deien que era molt prompte, que només tenia 23 anys i que les coses podien canviar molt.
I quina veritat més gran. Ja fá 4 mesos que estem casats i les coses han canviat del blanc al negre. La seua manera de ser ha canviat moltíssim, ja no em trata com avans, és molt més fred i sempre estem molt distanciats.
Un dia vaig eixir amb les meues amigues a prendre un café, ja que desde que m'havia casat les tenia abandonades.
Vaig arrivar a casa sobre les 11 de la nit, peró quan vaig arrivar David estava en un estat lamentable, estaba borratxo. Jo em vaig asustar bastant, no m'esperava aixó d'ell, i el seu primer rebrement va ser una galtada. No vaig saver con reaccionar, em vaig quedar paralitzada. "Supose que estes coses pasen.." vaig pensar. Al dia següent em va pedir perdó duescentes vegades, i jo de tant que l'estimava, el vaig perdonar.
No vaig parlar mai del tema, i vaig seguir com sempre.
Havíen passat 4 mesos, i les coses anaven a pitjor, la situació d'aquella nit es va tornar a repetir més d'una vegada, pero jo sempre pensaba "Estes coses passen.." El temps iva avançant i les situacions cada volta eren pitjors, ja no eren simples galtades, ja eren patades, cops de puny, etc..
Ja no eixia ni de casa, només per a trevallar i tornava. No eixia amb les amigues i feia mesos que no veia a la meua mare.
Un dia quan vaig tornar del trevall, li vaig trovar molt enotjat, em va dir que m'havia vist en el trevall parlar amb un xic i que volia que deixara de trevallar.
Jo per descomptat em vaig negar, el diner d'eixe bar era l'únic que entrava en casa i era de l'única manera que podia pagarme els meus estudis, que per cert, tenia un poc abandonats donada la situació.
Esta vegada les coses se li van anar de les mans, va agarrar un ganivet, el més afilat que hi havia en la cuina i sense pensar-ho em va pegar quatre punyalades a l'estómac.
Quan l'ambuláncia va arrivar, ja no podien fer res.
Sí,jo, Cristina, hi havia sigut una víctima més d'aquest país, qui m'ho anava a dir..
I açí es on acava la meua historia, i com la meua, milers han acabat igual.
Peró, que mes dona, jo, l'estimava.
Treballava en un bar tots els matís de la setmana, i per la vesprada estudiava per a traure'm un cicle formatiu de infermeria, m'encantava la vida dels hospitals desde xicoteta i el meu somni era trevallar en un.
Bé, en el bar en el que jo treballava anava molta gent , quasi era imposible quedar-se amb la cara de tots, pero hi havía un en especial que anava tots el dies, un xic jove, tindria 2 o 3 anys més que jo, no més, i tots el dies anava al bar, pedia la mateixa cosa i es seia en el mateix lloc a la mateixa hora, era curiós.
Era un xic molt guapo, la veritat, i de vegades em mirava amb eixos ulls oscurs, quasi negres, que penetraven a qualsevol persona.
Un dia, no sé com ni perqué el xic es va arrimar a on jo estava i em va parlar. Em va dir que li deien David i que feia molts mesos que es fixava en mi peró que mai es va atrevir a acostar-se.
Desde eixe dia, parlavem tots el dies i de vegades eixiem alguna nit, era meravellós, no hi havia cap xic igual.
Ja portavem dos anys junts i tot era perfecte, tan perecte que ens vam anar a viure junts. Molta gent em deia que era una bogeria, pero jo estava tan enamorada que volia passar tot el temps possible al seu costat.
El temps pasava i ja portavem tres anys junts. El temps al seu costat passava volant.
Un dia, em va portar a un restaurant super luxós, que ni jo mateixa podia permetre'm. I sí, les coses erem com jo pensava, em va pedir matrimoni, la felicitat se m'eixia per les orelles. Li vaig dir que sí sin pensar-ho dues vegades. Ma mare i les meues amigues em deien que era molt prompte, que només tenia 23 anys i que les coses podien canviar molt.
I quina veritat més gran. Ja fá 4 mesos que estem casats i les coses han canviat del blanc al negre. La seua manera de ser ha canviat moltíssim, ja no em trata com avans, és molt més fred i sempre estem molt distanciats.
Un dia vaig eixir amb les meues amigues a prendre un café, ja que desde que m'havia casat les tenia abandonades.
Vaig arrivar a casa sobre les 11 de la nit, peró quan vaig arrivar David estava en un estat lamentable, estaba borratxo. Jo em vaig asustar bastant, no m'esperava aixó d'ell, i el seu primer rebrement va ser una galtada. No vaig saver con reaccionar, em vaig quedar paralitzada. "Supose que estes coses pasen.." vaig pensar. Al dia següent em va pedir perdó duescentes vegades, i jo de tant que l'estimava, el vaig perdonar.
No vaig parlar mai del tema, i vaig seguir com sempre.
Havíen passat 4 mesos, i les coses anaven a pitjor, la situació d'aquella nit es va tornar a repetir més d'una vegada, pero jo sempre pensaba "Estes coses passen.." El temps iva avançant i les situacions cada volta eren pitjors, ja no eren simples galtades, ja eren patades, cops de puny, etc..
Ja no eixia ni de casa, només per a trevallar i tornava. No eixia amb les amigues i feia mesos que no veia a la meua mare.
Un dia quan vaig tornar del trevall, li vaig trovar molt enotjat, em va dir que m'havia vist en el trevall parlar amb un xic i que volia que deixara de trevallar.
Jo per descomptat em vaig negar, el diner d'eixe bar era l'únic que entrava en casa i era de l'única manera que podia pagarme els meus estudis, que per cert, tenia un poc abandonats donada la situació.
Esta vegada les coses se li van anar de les mans, va agarrar un ganivet, el més afilat que hi havia en la cuina i sense pensar-ho em va pegar quatre punyalades a l'estómac.
Quan l'ambuláncia va arrivar, ja no podien fer res.
Sí,jo, Cristina, hi havia sigut una víctima més d'aquest país, qui m'ho anava a dir..
I açí es on acava la meua historia, i com la meua, milers han acabat igual.
Peró, que mes dona, jo, l'estimava.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)